Camins de pedra


Nou

Camins de pedra

Núm. producte: 978-84-949855-6-0

Producte en estoc

15,00 / unitat(s)


Camins de pedra.

Autora: Teresa Duch

Editorial: Terra Ignota

Gènere: Narrativa

Tapa blana, 218 pàg., Català

L’any 2013 un equip d’arqueòlegs de la Universitat Rovira i Virgili, en l’excavació d’un jaciment paleolític al Molí del Salt, al terme de Vimbodí i Poblet, van fer una troballa que revolucionava el coneixement de l’art a la Prehistòria. Era una pedra on hi havia representades set cabanes similars. La pedra representava la primera reproducció artística d’un grup social i un dels primers exemples de paisatgisme, ja que per una banda mostrava la forma de vida dels caçadors, i per l’altra, els gravats reproduïen allò que l’artista veia al seu davant. Una de les conclusions a què van arribar els arqueòlegs és posada en dubte en aquest llibre.

La pedra, objecte real, ha donat lloc a aquests sis relats de ficció que, situats sobre contextos històrics diferents, abasten un període de catorze mil anys, al llarg dels quals la protagonista va transitant pel que ella mateixa en diu «camins de pedra».

«...Xom es queda assegut força hores sota l’abric dels àpats, el foc i les històries, i observa tot el que la vista pot abastar-li: les cabanes, la seva, ara just al seu davant, els arbres fruiters, les muntanyes que van canviant de color segons el punt al cel del sol que les il·lumina i el riu que no veu però que recorda, gràcies al so de l’aigua que corre. Ho esguarda tot amb atenció i sempre hi descobreix nous matisos; en els verds, en la forma dels arbres, en les cabanes aparentment iguals, però diferents. En una de les seves modestes i dificultoses caminades, trobarà una pedra. Plana, més llarga que ampla, acabada en punxa en un extrem. I la idea que anava agafant forma quan Par li va portar els bastons, quedarà perfectament perfilada en el seu cap. —Mam, necessito una pedra llarga.

 

...Quan Xòmic va morir, Bora ja feia moltes llunes que havia deixat a la seva neta allò més valuós que Mam li havia llegat: la pedra amb les cabanes. La nena no va entendre fins més endavant, i encara només a mitges, el perquè l’àvia s’havia posat tan solemne: aquesta pedra és el símbol de la nostra família i de la nostra tribu —li havia explicat, tornant a regirar el seu cor— Tu n’has de tenir cura i si els que venen després de tu també en tenen, la pedra parlarà de nosaltres d’aquí a milers i milers de llunes».

Examine també aquestes categories: Categories, Narrativa, Catàleg